METAMORFOSI

Tot està inventat. Totes les idees que ens passen pel cap, abans han passat per un altre cap. Jo també som la noia Xocolata...

ES BUSCA

Es busca seguidor número 14. Això de tenir-ne 13 dóna males vibracions. M'ho ha fet veure un pèl-roig que passava sota una escala oberta, avui matí, quan m'ha trobat tota nerviosa, després d'haver atropellat un moix negre que havia saltat davant el meu cotxe perquè una ferradura cap per avall li havia caigut d'una finestra. El meu veí, un senyor vestit de groc, havia romput sense voler un mirall, quan la sal que tenia sobre la taula li havia caigut. Estava restaurant la ferradura i, amb tot el moviment, li ha partit disparada. Crec que tot això ha passat perquè m'he llevat amb el peu esquerre i perquè he obert el paraigüa dins casa per llevar-li la pols i perquè el pa ha quedat al revés sobre la taula. O bé perquè tinc 13 seguidors, no?

ESPERANÇA O EXPERIÈNCIA

Emilie tenia flors per dintre, flors de paper xarol, brillants i renoueres, que creixien a velocitat supersònica i, per tant, també ràpidament es mustiaven i morien. Tenia vegetació trepadora, que aviat s'enganxava de les parets i adornava les coses. Però, n'havia de tenir sempre cura, retallar els nous brots, redirigir-la cap a on ella volia. Era cansat. Recordava un matí, que havia despert tota cuberta de vegetació perquè tenia febre hi havia dormit 30 dies amb les seves nits. Ni bevia ni menjava; sols dormia i somniava i, mentrestant, la selva del seu interior la tapava. Curiosament, però, no hi niaven aus ni els animalons hi volien fer la casa.

Un dia, s'adonà que tota aquella flora impossible li brotava de les ferides i decidí trobar el costurer que li havia de cosir els traus de la pell. En això estava, Emilie, mentre al seu pas es desmaiaven il·lusions i es trencaven alguns òrgans. Però jo entenc el seu camí, encara que em dolguin les seves passes. Estava cansada de flors i violes. Necessitava tocar carn, omplir les mans de quelcom sòlid que no es mustiàs a velocitat de vertigen, que no l'ofegàs al primer descuit. O això crec...

Emilie tenia esperança i poca experiència. Com tots en algun moment de les nostres vides.

SENSE PARAULES

I TU, QUÈ NOMS?

Aquest nom insignificant i afable, un poc onomatopeic, darrerament havia adquirit universalitat i importància des de que la núvia del tenista el passejava per tot arreu. El nom més versionat de la història - Francesca, Francisca, Francina, Xisca, Xesca, Francis, Paquita, Paca, Curra, Xis, Cisca, Xisqueta, Francisqueta, Kika, Xisqui, Fran…-, el nom de pepa o d’animaló, havia abandonat les peixateries i els arravals i es passejava pels llocs més elegants. Però, a pesar d’això, podria qualque poeta escriure mai un “Sonets a na Xisca”?, podria la musa d’un gran escriptor no anomenar-se Beatrice o Leonor i sí Xisqueta? Podria un perfum convertir-se en Eau de Xis? Dificilment.
De petita no li agradava el seu nom. Li hagués agradat més que el seu nom fos Carolina, Mònica o Irene. De més gran li hagués agradat tenir un nom més curt i més nostre, per exemple, Aina. I ara, curiosament, només volia tenir el nom que tenia, el de madona de possessió, el d’esternut, el de guspira, el versionat, el de mil cares, el valent o el boig, segons es miri, el sincer, l’honest, el transparent. Coses de l’edat. I de que, ja ho diuen, “el roce hace el cariño”. I tu, què noms? Ets el teu nom?

ALERTA

Un amic m'ha enviat aquesta cançó per animar-me a seguir endavant. M'agrada. Bàsicament per la connotació que té la paraula "alerta" pels mallorquins, no només un advertiment sinó també una promesa de lluita, de triomf. És ben veritat que hi ha corones que no serveixen per res en segons quins indrets, però també és cert que la princesa és princesa, com el moix és moix, o l'au és au i voler fer un altre paper només serveix per sofrir. Alerta quan la princesa començi a caminar, alerta, perquè trobarà el camí i serà més princesa que mai.

DUBTES

He tornat vella. Ni el meu cos ni la meva ànima resisteixen com abans. Cerquen, indolents, la posició més engrescadora, savis gira-sols de tot allò difícil d'explicar. Quan tenia 10 anys manco podia viure de moltes maneres diferents, tenia força física i mental, per aguantar situacions poc ideals, però ara...

Durant els anys que tinc de vida, he netejat culets d'infant, els he entretingut i passejat plena d'energia; he estat fermada a una caixa a Carrefour, aguantant clients i cançonetes de Nadal, repicant dins el cap hores i hores; he venut llibres, he carregat les capses, he posat mil etiquetes, he suportat fires a l'aire lliure amb pluja i amb sol; he passat dades a ordinadors, xifres i lletres potser més útils del que sempre he cregut; he gestionant telefonades i cartes i queixes, aguantat polítics trepadors i altra flora i fauna; he donat classes...

Sovint -excepte donant classe- em sentia fora de lloc, sentia que podria trobar una ocupació que em fés sentir més útil i que ajudàs als altres. I aquest sentiment és ara tremendament fort, impossible de fermar o ofegar. Avui mateix, em trob navegant dins un mar de dubtes i tot i saber cap a on he de donar la passa, tinc por.

JOCS

Què dirieu, hi ha un moix o n'hi ha dos? Fixau-vos bé en la imatge...

Conclusió: les coses no sempre són com semblen al primer cop d'ull.

PORNO

Avui al matí, quan el meu fillol de 7 anys ha vist aquest quadre que tinc a la sala, ha exclamat:

- Ualaaa, Nina, però si tens "porno"!!!.

Després de l'atac de rialles inicial li he hagut d'explicar de manera molt simple que quan es veia un cos nu a un quadre no es deia porno sinó art. L'anècdota, més una llarga conversació de fa una estona amb una amiga molt estimada, m'han fet pensar, un cop més, en la manera única que cada un percebem les coses i com necessitam etiquetar-les.

Jo tinc molts de defectes: un d'ells, dir el que pens de les coses. No ho dic despòticament ni pensant que tinc la veritat absoluta; ho dic per expressar, perquè consider que el respecte i l'estimació cap a un altre passa per aquesta sinceritat.

Les opinions són judicis? Crec que depèn del que les rep.

No sé si arribaré aprendre a ser més dòcil o discreta o hipòcrita o condescendent -si són aquests els adjectius que poden descriure allò contrari al que som-, no sé si aprendré a deixar de ser tan passional i espontània i sincera, possiblement no, però sé demanar perdó si faig mal amb les meves opinions i sé que les meves opinions les dono única i exclusivament perquè i quan estim.

L'art pot ser porno i el porno podria arribar a ser art, però Chagall, petitó meu, el que va fer va ser expressar, talment com ho intento jo.